TMB participació de la Pilar Giménez al concurs de relats curts
La genial escritora Elena María (Pilar Giménez) concursa con un relato corto en el concurso de TMB, en la modalidad de relatos cortos.
Si con anterioridad Elena nos sorprendía con Maresme d´Amor, un carrusel de poesía bilíngüe; Esta vez te sorprenderá con la historia de una pequeña que vive en el Metro.
Like.
La petita musa del carrer
LA PETITA MUSA DEL CARRER
Eren les set del matí i, com cada dia, allà estava ella, una noieta de metro quaranta d'alçada, cara petita, ulls grossos molt vius, una cabellera escabellada. Els peus bruts calçaven unes espardenyes trencades, anava quasi descalça. La seva faldilla era florejada i la seva brusa desmanegada cobria el cos de la nena.
Anava de vagó en vagó recorrent la línia cinc, que feia el recorregut d'Horta fins a Badal. Era coneguda per tots els passatgers. Alguns d'ells li donaven unes monedes per alleujar les seves consciències i d'altres tombaven l'esquena fent veure que no la veien.
Ella repetia automàticament la seva cantarella, sempre la mateixa: "Senyors una almoina. Tinc sis germans petits, la mare fa feines, el meu pare està malalt...", així cada dia.
Va arribar el dilluns al matí i, com cada dia em disposava a anar cap a la feina. Vaig veure la petita arraulida en un racó de l'andana, semblava que no pogués respirar i els seus preciosos ulls romanien mig aclucats. No semblava tenir ànims d'entonar la seva cantarella. Vaig mirar al meu voltant. Ningú no li feia cas. Vaig apropar- m'hi i li vaig agafar la mà, ella va obrir els seus meravellosos ulls, de la seva boca no en va sortir ni una sola paraula, però aquells ulls em van mirar i van parlar per ella. Jo no sabria descriure la seva mirada, era massa dura per ser la d'una nena, i a la vegada tan tendra i indefensa com podria ser la d'un cadell acabat de separar de la seva mare. Era una mirada intel•ligent, neta, profunda.
Agafada la mà com la tenia vaig ajudar-la a aixecar-se i em va seguir sense obrir boca. Vam anar a la font més propera a la sortida de l'estació i la vaig refrescar. Li vaig preguntar el seu nom sense obtenir cap resposta, només em mirava i dels seus ulls que lluïen es van escapar dues llàgrimes. De sobte vaig comprendre la seva necessitat.
- No has menjat? Tens gana?
Amb un moviment tímid de cap em va respondre i vaig entendre que la nena devia de dur hores, potser dies sense menjar res. Vam entrar en un bar i vaig demanar per a ella una truita, pa amb tomàquet i un got de llet. Els seus ulls es van anar il•luminant en veure el menjar. Va començar a menjar a poc a poc, tímidament però, a mida que menjava semblava que s'anava familiaritzant amb mi i cada vegada ho feia més de presa.
Quan va acabar semblava que hagués participat en una cursa contra rellotge. La seva mirada tornava a ser la de sempre, jo diria que fins i tot descarada. La seva figura gentil es movia amb tanta facilitat que en bellugar-se insinuava una dansa. Jo desitjava parlar amb ella, que m'expliqués coses... I li vaig fer mil preguntes i va tornar a respondre amb la seva mirada... Silenci.
Em va agafar de les mans i em va portar fins a la parada del metro.
Sobtadament em va fer un petó, va esperar l'arribada del primer tren i va entrar en el vagó. Entre els sorolls i els xiulets de l'estació vaig sentir la seva veu: "Senyors, una almoina si us plau...".
