07 Apr
07Apr

LA PEQUEÑA MUSA DE LA CALLE

LA PEQUEÑA MUSA DE LA CALLE

Eran las siete de la mañana y, como cada día, allí estaba ella, una chica de metro cuarenta de altura, cara pequeña, ojos grandes muy vivos, una melena despeinada. Los pies sucios calzaban unas alpargatas rotas, iba casi descalza. Su falda era floreada y su blusa desgarbada cubría el cuerpo de la niña.

Iba de vagón en vagón recorriendo la línea cinco, que hacía el recorrido de Horta hasta Badal. Era conocida por todos los pasajeros. Algunos de ellos le daban unas monedas para aliviar sus conciencias y otros volvían la espalda simulando no la veían.

Ella repetía automáticamente su cantinela, siempre la misma: "Señores una limosna. Tengo seis hermanos pequeños, mi madre hace faenas, mi padre está enfermo ...", así cada día.

Llegó el lunes por la mañana y, como cada día me disponía a ir al trabajo. Vi a la pequeña acurrucada en un rincón del andén, parecía que no pudiera respirar y sus preciosos ojos permanecían entornados. No parecía tener ánimos de entonar su cantinela. Miré a mi alrededor. Nadie le hacía caso.  Me acerqué y le cogí la mano, ella abrió sus maravillosos ojos, de su boca no salió ni una sola palabra, pero esos ojos me miraron y hablaron por ella. Yo no sabría describir su mirada, era demasiado dura para ser la de una niña, y a la vez tan tierna e indefensa como podría ser la de un cachorro recién separado de su madre. Era una mirada inteligente, limpia, profunda.

Cogida la mano como la tenía, yo la ayudé  a levantarse y me siguió sin abrir la boca. Fuimos a la fuente más cercana a la salida de la estación y la refresqué. Le pregunté su nombre sin obtener ninguna respuesta, sólo me miraba y de sus ojos que lucían se escaparon dos lágrimas. De repente comprendí su necesidad.

- ¿No has comido? ¿Tienes hambre?

Con un movimiento tímido de cabeza me respondió y entendí que la niña debía llevar horas, quizá días sin comer nada. Entramos en un bar y pedí para ella una tortilla, pan con tomate y un vaso de leche. Sus ojos se fueron iluminando al ver la comida. Comenzó a comer despacio, tímidamente pero, a medida que comía, parecía que se iba familiarizando conmigo y cada vez lo hacía más rápido.

Cuando terminó parecía que hubiera participado en una carrera contra reloj. Su mirada volvía a ser la de siempre, yo diría que incluso descarada. Su figura grácil se movía con tanta facilidad que al moverse insinuaba una danza. Yo deseaba hablar con ella, que me contara cosas... Y le hice mil preguntas y volvió a responder con su mirada... Silencio.

Me cogió de las manos y me llevó hasta la parada del metro.

De repente me dio un beso, esperó la llegada del primer tren y entró en el vagón. Entre los ruidos y los silbidos de la estación oí su voz: "Señores, una limosna por favor...".





Pilar Giménez López


LA PETITA MUSA DEL CARRER

Eren les set del matí i, com cada dia, allà estava ella, una noieta de metro quaranta d'alçada, cara petita, ulls grossos molt vius, una cabellera escabellada. Els peus bruts calçaven unes espardenyes trencades, anava quasi descalça. La seva faldilla era florejada i la seva brusa desmanegada cobria el cos de la nena.
Anava de vagó en vagó recorrent la línia cinc, que feia el recorregut d'Horta fins a Badal. Era coneguda per tots els passatgers. Alguns d'ells li donaven unes monedes per alleujar les seves consciències i d'altres tombaven l'esquena fent veure que no la veien.
Ella repetia automàticament la seva cantarella, sempre la mateixa: "Senyors una almoina. Tinc sis germans petits, la mare fa feines, el meu pare està malalt...", així cada dia.
Va arribar el dilluns al matí i, com cada dia em disposava a anar cap a la feina. Vaig veure la petita arraulida en un racó de l'andana, semblava que no pogués respirar i els seus preciosos ulls romanien mig aclucats. No semblava tenir ànims d'entonar la seva cantarella. Vaig mirar al meu voltant. Ningú no li feia cas. Vaig apropar- m'hi i li vaig agafar la mà, ella va obrir els seus meravellosos ulls, de la seva boca no en va sortir ni una sola paraula, però aquells ulls em van mirar i van parlar per ella. Jo no sabria descriure la seva mirada, era massa dura per ser la d'una nena, i a la vegada tan tendra i indefensa com podria ser la d'un cadell acabat de separar de la seva mare. Era una mirada intel•ligent, neta, profunda.
Agafada la mà com la tenia vaig ajudar-la a aixecar-se i em va seguir sense obrir boca. Vam anar a la font més propera a la sortida de l'estació i la vaig refrescar. Li vaig preguntar el seu nom sense obtenir cap resposta, només em mirava i dels seus ulls que lluïen es van escapar dues llàgrimes. De sobte vaig comprendre la seva necessitat.
- No has menjat? Tens gana?
Amb un moviment tímid de cap em va respondre i vaig entendre que la nena devia de dur hores, potser dies sense menjar res. Vam entrar en un bar i vaig demanar per a ella una truita, pa amb tomàquet i un got de llet. Els seus ulls es van anar il•luminant en veure el menjar. Va començar a menjar a poc a poc, tímidament però, a mida que menjava semblava que s'anava familiaritzant amb mi i cada vegada ho feia més de presa.
Quan va acabar semblava que hagués participat en una cursa contra rellotge. La seva mirada tornava a ser la de sempre, jo diria que fins i tot descarada. La seva figura gentil es movia amb tanta facilitat que en bellugar-se insinuava una dansa. Jo desitjava parlar amb ella, que m'expliqués coses... I li vaig fer mil preguntes i va tornar a respondre amb la seva mirada... Silenci.
Em va agafar de les mans i em va portar fins a la parada del metro.
Sobtadament em va fer un petó, va esperar l'arribada del primer tren i va entrar en el vagó. Entre els sorolls i els xiulets de l'estació vaig sentir la seva veu: "Senyors, una almoina si us plau...".

Comentarios
* No se publicará la dirección de correo electrónico en el sitio web.
ESTE SITIO FUE CONSTRUIDO USANDO