Maresme d'amor
MARESME D’AMOR
Corria l'any mil nou- cents vint- i- dos quan la Maria obria els ulls per primera vegada en aquest món. Això va ocórrer al poblet almerienc de Garrutxa.
Els seus pares, en Ramon i la Josepa ja tenien una filla fruit del primer matrimoni d'en Ramon, es deia Felipa. La Felipa estava molt contenta per l'arribada de la seva germaneta, el que ella no sabia era que aquell petit nadó acabat de néixer amb el temps es convertiria en la seva millor amiga.
En un poblet de Tarragona, l’any mil nou- cents dinou, en una família de gitanos nasqué en Marcos i la Carme, aquest va ser un doble part.
Al néixer els dos nens, els pares, l'Andrés i la Pilar, van donar al Marcos a una dida perquè el criés, doncs la Carme va néixer amb poca salut i els seus pares necessitaven tot el temps per tenir cura de la petita, però dissortadament tot i tenint la màxima cura de la nena al poc temps va morir.
L'Andrés i la Pilar tingueren dos fills més, el Ricard i la Marina.
Quan la Maria tenia tres anys els seus pares van emigrar a Catalunya, concretament a Barcelona Ciutat. Primer van viure al carrer Ventalló on van néixer els seus darrers fills, la Josefina y l'Àngel.
Aquí, a Barcelona, és on van créixer i van muntar el seu campament per tota la vida. Uns anys més tard la família va canviar de domicili traslladant- se al barri de Gràcia, barri on va néixer gent tan important com la nostra diva, la Montserrat Caballé i altres.
El seu nou domicili estava molt a prop de l'ajuntament, al carrer Francès Giner.
Amb el temps els pares d'en Marcos també es van traslladar a Barcelona amb els seus fills més grans. El Marcos feia la seva arribada a la Ciutat Comtal quan tenia dinou anys i a partir d'aquest moment va començar una historia molt semblant a la dels Capuletos i els Montescos.
Era un dia quinze d'agost, i com cada any els carrers de Gràcia es guarnien per gaudir de la Festa Major. Com cada any la Maria i els seus germans baixaven les cadires al carrer i les ajuntaven amb las dels seus veïns: la Balbina, la Roser, el Pepe, el Juan, la Lolita i penso que hi havia molta més joventut.
Des que la família va arribar, s' havia integrat molt bé al barri.
La Festa del barri coincidia amb el sant de la Maria, ja que el dia quinze d'Agost estava considerat com el dia de la Mare de Déu de Gràcia. També celebraven el Sant de les Assumpcions, encara que el dia real de les Maries era el setze de Setembre.
La Josepa, dona bona per a tot, havia confeccionat per a la seva filla un vestit de percal de color blanc molt bonic. Aleshores la Maria tenia setze anys. Era molt maca, tenia una pell molt blanca i duia els cabells llargs, negres i ondulats, recollits amb dues pintes de conquilla : aquell dia estava encisadora.
Pel mig del carrer baixava el senyor Ramon fent rodar una síndria molt grossa, ho feia així ja que no la podia dur d'altra manera doncs pesava molt. En aquells temps era l'únic regal que el Ramon podia fer a la Maria, però també era el millor, ja que era el que a ella li agradava més. Aquell home estimava tots els seus fills però no podia negar que aquell primer fruit que va tenir amb la Josepa seria sempre la nineta dels seus ulls, estimació que, per altra banda era mútua, ja que per la noia no hi havia millor amic que el seu pare.
L'orquestra va començar a tocar la música i els joves a ballar. Tant esbojarrada estava la Maria que no es va adonar que uns ulls petitets però molt vius li estaven seguint tots els seus moviments.
Les amigues més grans de seguida van adonar- se'n i xiuxiueijaven i reien, La Maria ballava amb els seus amics sense fer- lis cas. Quan ja feia estona que havia començat la festa els amics van parar atenció pensant que hi hauria un esdeveniment... i el va haver.
- Senyoreta, vol ballar amb mi?
La Maria es va girar i va veure un noi alt, ben plantat, amb els cabells estirats de color ros fosc i la pell del color de l' oliva.
- No.- Va contestar ella.
- Ja ho havia d'haver pensat.- Va respondre ell.
- Per què?- Va preguntar ella.
- Per què , si no? Sóc gitano.
El Marc va donar mitja volta i se’n va anar.
- He! Tu! Noi! No ten vagis!- Cridà la Maria.
El noi va tombar la cara i se la va mirar.
- Mira- va dir- li la Maria-, conec tots els gitanos del carrer i tu no ets un d'ells.
- És que vaig arribar fa pocs dies. Sóc de Tortosa i en aquella casa d'allà - va assenyalar unes portes més enllà- viu la meva mare amb els meus germans. Ells es van traslladar quan el pare va morir.
- Ets fill de la Pilar?
- Si, la coneixes?
- És clar, encara vols ballar amb mi?
- No, no ho facis!- Va cridar la Roser- Els gitanos tenen prohibit ajuntar - se amb les paies, et ficaràs en un embolic.
El gitano se la va mirar i va dir:
- Té raó. Només et portaria mals de cap.
La Maria amb el seu caràcter desafiador va tornar a preguntar- li.
- Encara vols ballar amb mi?
- Tu ho faries?
- És clar que sí, ballem avans que s'acabi la música.
- Que diran els teus amics?
- Que diguin el que vulguin.
El Marcos va somriure agraït i la va agafar suaument com si portés una flor delicada als seus braços i van ballar tota la nit.
L'historià ja havia començat. Aquells primers balls només van ser els primers de molts que ballarien al llarg, o més aviat, al curt de la seva vida. Una vida plena d'amor, prejudicis, bilis i patiments. Perquè en aquesta vida tots som molt bons però només de paraula, els fets sempre van per separat.
En aquest relat podrem veure els prejudicis per part de les dues famílies, la dels moros i la dels cristians... Però, quins són els moros i quins els cristians entre paios i gitanos?
La Maria i el Marcos van saltar- se tots els reglaments establerts fins aleshores. Mai un gitano i una paia podien acostar- se i molt menys ballar junts. Ho havien fet i tindrien que pagar molt car el seu atreviment.
Els veïns al veure’ls en parlaven i xiuxiueijaven. La notícia va arribar fins al senyor Ramon i quin ensurt el de la Maria que mai havia vist el seu pare d'aquella manera, el seu millor amic s'havia tornat en contra d’ella.
- Deixa de veure'l, em sents?! Deixa de veure'l!
- No ho faré pare, ell m'agrada i és molt bon xicot.
- Si no ho fas per les bones ho faràs per les dolentes. Aniré a buscar- lo hi parlaré, ho sents? No el veuràs mai més!
- Sento portar - li la contrària pare, però no deixaré de veure'l. Ell i jo ens estimem.
- Esteu bojos! No us deixaré pas seguir amb tot això.
La Josepa estava present mentre ocorria tot aquell trasbals. Va veure com el Ramon anava a sortir al carrer a enganxar- se amb el primer gitano que trobés, però li ho va impedir.
- Deixa- la, no veus que només són dos nens i això no passa de ser una tossuderia?
- No ho és, ens estimem.– Replicà la Maria.
- Que no ho veus?- Va interrompre en Ramon - Ja t’ho deia jo, deixa'm anar, deixa'm!
- Tu calla estaquirot!- Digué la mare a la noia - I tu, home, demostra una mica de seny i no facis cap ruqueria de la que te n'hagis de penedir més tard. Que dirà la gent de nosaltres? Anirem de boca en boca!.
- És la meva filla, ho sents? Que diguin el que vulguin.
La pobre mare se'n sortia com podia.
- Això no és més que la seva joventut. Mai havia parlat amb cap noi i és maco, li ha fet perdre una mica la xabeta però tot això passarà, res més que un núvol d'estiu.
Si, si, un núvol d’estiu, pensava la Maria però aquesta vegada no va dir ni piu. La mare, de moment, l'havia salvada de l'espectacle.
En Marcos procurava treballar però no era fàcil trobar feina. Va ajuntar- se amb el seu cunyat, el Ramon, el marit de la seva germana Marina. No tots els dies eren bons per ells. La seva feina era treballar amb la ferralla, tenien uns clients habituals però no sempre hi havia feina. Quan feien sort de veritat era quan aconseguien algun moble antic que ells restauraven i el tornaven a vendre a molt bon preu, però hi havian dies que sortien de sol a sol amb el carro i no feien cap pesseta.
A la família d'en Marcos tampoc els agradava gens l’amistat que tenia amb la Maria.
La seva mare l'amenaçava moltes vegades:
- No trobes més feina perquè només penses amb la paia, et faré fora de casa! No li parlis! No la saludis! Seràs la vergonya de la família.
En Marcos era bondadós i respectuós amb els vells del Clan dels gitanos, sí, amb el Clan, així és com es comportaven i es segueixen comportant entre ells, i la seva mare era una de les velles. Els vells, per a ells són considerats quan tenen fills i filles casats, els pares prenen el comandament de les cases dels fills i la Pilar ja en tenia dos de casats. Els vells són consultats per altres famílies.
- Que no em sents? Quants “ curats " has portat avui? Ni una pesseta, doncs fora! Fora de casa i no hi ha ni un bocí de pa per tu. I quan parava la taula, al lloc on seia el noi posava un plat vuit cap per avall.
En Marcos callava, i anava dues portes més amunt del carrer. Allà vivia el seu oncle Silvestre amb la seva dona Elvira i els seus fills. L’oncle quan el veia arribar ja sabia el que havia passat.
- Ja hi ha tornat la mare, oi noi? No la farem canviar pas.
El xicot callava i seia en una cadira. Allà es sentia segur ja que el seu oncle també era un vell de la comunitat i es sentia estimat tot i que no podia aconseguir que els seus ulls s’inundessin de llàgrimes.
- Au! Noia,- li deia l'oncle a la seva muller - posa un plat més a taula. Aquest xiquet necessita menjar una mica. Seu a taula noi.
I la tia Elvira que era una gran dona l'acaronava con si fos un més dels seus fills i li posava el mateix que hi havia per tots.
- És per culpa de la paia , oi?- Interrogava l’oncle Silvestre
- Oncle, jo l'estimo.- Repetia en Marcos.
- No són gent dolenta, no... Però més val que vagis amb compte, jo amb els meus anys no conec cap païo ni cap gitano que s'hagin respectat.
La tieta escoltava, però també parlava:
- Deixa el noi que es mengi el plat calent, no veus que ja té prou pena perquè ln'hi afegeixis més?
Amb una mirada de gratitud el Marcos va mirar la dona i va dir- li:
- No sé pas què faria sense la vostra ajuda, la mare m' ha fet fora de casa.
- Aquesta germana meva és com un animal! Què faràs aquesta nit?
- Dormiré en banc de la plaçeta.
- Amb el fred que fa?- Va preguntar l'oncle que, quedant- se pensarós va dir:- Jo no puc donar- te un llit perquè no en tinc, ja saps que els meus fills dormen de dos en dos en cada llit perquè no hi ha més lloc, però ves a l’estable dels cavalls i emporta’t una manta. Al menys no dormiràs sense sostre.
- Gràcies oncle, no s'e com regraciar-te.
- Au! Ves i abriga’t, que no et posessis malalt.
El Silvestre era el primer gitano que tenia negoci i el primer Barceloní que tenia cotxes de cavalls que feia servir pel transport de passatgers. Era un gran treballador.
Més o menys corria l'any trenta- nou quan el Marcos havia d’anar a complir el servei Militar. Amb tots els disturbis que hi havien aleshores sota el manament del General Franco aquest servei va durar quatre anys. Primer va estar d'acampades i més tard van enviar- lo a fer guàrdies al castell de Montjuïc a vigilar els presos.
L'amor dels nois, el Marcos i la Maria, tot i que anava passant el temps, no es va fer més petit, tot el contrari cada dia era més fort. Va ser aleshores quan tothom, paios i gitanos, van adonar- se que aquella estimació tant forta no la podria desfer ningú malgrat els patiments soferts per les dues bandes.
La Maria era lluitadora i no es deixava convèncer per ningú. En Marcos era un xicot especial i transmetia sensibilitat a tot aquell que se li acostava. Tant fóu així que els pares de la noia van adonar- se que mai podrien fer res per trencar aquell sentiment tan fort.
La Josepa, com totes las dones de la seva família, va ser pràctica i veient que no li quedava més remei que acceptar el Marcos va començar a ajudar- los. En primer lloc va aconsellar a la seva filla com s’havia d’administrar, doncs si s’havia de casar amb un gitano havia d’aprendre a gastar i a guardar pels dies que no es trobés feina. Ella hauria de seguir treballant en el taller de gèneres de punt que tenia muntat el seu pare a casa, cosa, per altra banda, poc usual en aquells temps ja que totes les dones que es casaven en aquells temps havien de deixar- ho tot per a ocupar- se de la casa i del marit. Però a la casa de la Josepa i del Ramon tothom treballava, des dels pares fins al marrec petit, l’Àngel, passant per totes les filles. Quan arribava la mare de repartir la feina a les noies, el nen havia de tenir el pis fregat i desprès el que fes falta.
Mentrestant, el Marcos anava d'aquí cap allà, a tots els llocs on podia trobar una pesseta per casa seva. Ell encara no havia aconseguit que la seva mare y els seus germans acceptessin l’amor amb la Maria però anava tirant.
Una vegada la Maria va comprar- li una muda: una camisa i uns mitjons per quan sortien els diumenges. Quan el noi va arribar a casa, la seva mare va agafar aquella roba i li va posar a l’altre fill. Vist que no podia tenir res propi en aquella casa, la següent camisa va quedar- se a casa de la Maria que es preocuparia de rentar- la per tal de que no li tornés a desaparèixer. Des d’aquell moment, la Pilar ja no veuria més un regal de la Maria al Marcos i a ell no li faltaria de res mai més.
Un costum de la parella era pujar el dia de Sant Josep a Sant Josep de la Muntanya per veure la processó que celebrava el dia del treballador. Altres diumenges anaven al Parc Güell, sempre acompanyats, això si! Se’n portaven la carmanyola amb patates fregides, conill criat pel pare de la Maria i, sobretot, que no faltés un bon morter d’allioli.
Entre maror i maror van passar nou anys i per fi va arribar el casament. Ho havien aconseguit! No cal dir que per part del noi encara no s’acceptava el fet i l’únic que va fer- li costat va ser el seu oncle, la seva muller i els cosins: la resta de la família es va limitar a fer el paper.
Per part de la Maria, qui menys ho acceptava era la seva germana petita. Encara avui quan li parlen dels gitanos no els accepta. Tot i això, hem de fer un parèntesi i dir, que si bé no acceptava el seu cunyat, la seva germana sí que se l’estimava.
El germà de la Maria, l'Àngel més content que uns picarols sí que era feliç! Ja tenia el seu “toto” per a ell, el seu “toto” el feia sentir especial, tan important que semblava que la festa era per a ell.
El casament va celebrar-se l'any quaranta- set a la parròquia de Santa Maria de Gràcia, a l’altar de Nostra Senyora de Montserrat. De l'església van sortir els nuvis amb les mans ben agafades per a començar una vida sempre junts.
Però que n’és de crudel a vegades la vida...
La vida de casats anava bé: la Maria treballava a casa dels pares, que, per altra banda, és on va quedar- se a viure la parella. El Marcos treballava de sol a sol i mai no li faltava la feina.
Entre d’altres curiositats de la feina del Marcos, el germà de la Maria, l’Àngel, encara riu avui quan recorda aquella vegada que el seu cunyat se'l va emportar perquè li fes companyia. Estaven descarregan uns mobles antics quan el Marcos es va donar que s'havia deixat una peça al carro i va demanar als amos de la casa que tinguessin cura un moment del nen mentre ell baixava al carrer a recollir el que li faltava. Aquells senyors no se'l van creure, ja que per aquells temps molta gent feia servir el truc per a deixar les criatures abandonades i no tornaven més, i van negar- se a quedar- se amb el nen.
Als pocs mesos d'haver- se casat, en Marcos va tenir vòmits de sang. Aquests van ser els primers que va veure la Maria encara que abans el seu marit ja n’havia tingut d’altres. Quan la noia va veure allò va espantar- se molt i de seguida el va portar al metge que va ingressar- lo al sanatori de Terrassa, a Torrebonica, El metge havia diagnosticat tuberculosi que en aquells moments era una malaltia sense cura.
El poc temps que el deixaven estar a casa, el Marcos no podia apropar- se a la seva dona ni a la seva filla .
Per veure la nena ho havia de fer a través del mirall de l’armari, des de l’altra habitació, allò era desesperant.
Un dia el Marcos va parlar amb el metge i li preguntà si hi havia cap manera de solucionar la seva situació. Aquella barrera amb la que havia de viure amb la seva família, que era l’única cosa autèntica que havia tingut mai, el desesperava. Tot havia estat massa ràpid i no havia tingut temps de gaudir de res. El metge va respondre que l’única solució era una operació, però no li oferia cap garantia, que allò era molt temerari i que quasi ningú no se’n sortia.
El Marcos va decidir tirar endavant: tot era millor que continuar vivint d'aquella manera. La Maria li donava suport, però dins d'ella sentia una veueta que li deia, “morirà Maria, morirà...”.
- No pot ser!- Es revelava ella- No pot ser...- Plorava. Desprès de tanta lluita la vida no li podia jugar aquesta mala passada.
La veueta seguí, “morirà, morirà...”.
- No! Prou! Ves- te’n! És jove i jo l'ajudaré!- I així amb llàgrimes als ulls dormia tota la nit. Per agafar forces bressolava la seva filla i li deia amb veu tremolosa: - Filla no pateixis, el pare viurà per tu i per mi, ens estima tant...
I en altres moments de desesperació donava cops de puny al coixí i el cridava:
- No em pot fer això la vida a mi! No pot morir!- I així acabava per arronsar- se, i, aferrant- se, entre sanglot i sanglot acabava abraçada al coixí, reposava hi les seves i implorava al Sagrat Cort que tenia al capçal del llit i, també, a la verge del Carme.
Va arribar el dia esperat. El Marcos es preparà per la intervenció. La Maria estava allà amb el seu pare i la seva germana gran. La sala contínua era el quiròfan i tal com la Maria diria més tard, se sentien els cops de martell separant les costelles del seu marit per arribar als seus pulmons. Cada cop que els sentia era com una fuetada que li donessin al seu adolorit cor.
El Marcos se’n va sortir de l' operació però no es refeia. Ella estava amb ell tot el temps que li permetien i dies més tard els metges van parlar: el Marcos no es recuperava i era necessària una altra intervenció... Aleshores la Maria va sentir un altre cop la veueta: “morirà, morirà...”.
Però va fer el cor fort i lluitant amb totes les seves forces entrà a l’habitació del seu home per a donar- li la notícia.
- Estic mol malament, oi?- Va preguntar el Marcos.
- No anat tot tan bé com esperàvem però el metge ha dit que ets fort i jove i que ho superaràs. Però...
- Però?
- T’hauràs de sotmetre a una altra operació, es necessari però tot anirà bé.
- Tinc por. Per primera vegada tinc por Maria meva.
- No, ara ja no pots fer- te enrera. Si no t'operes sí que podries morir i això no ho podria suportar. Jo no em mouré del teu costat. Tot anirà bé- li repetia la Maria.
- Prefereixo morir si no puc abraçar- te... abraçar a la nostra filla. M’operaré de nou i si no sobrevisc sempre serà millor que no poder tenir- vos a totes dues.
- Calla home de Déu, no diguis això!- I tractant de treure forces noves va agafar la bossa que portava i va treure unes fotos petitetes que li havia fet a la nena perquè ell les portés a la seva cartera.
- Mira, t’he portat un regal, una foto de la nena, no la vols?
El Marcos va agafar- li les fotografies de las mans i les va omplir de petons.
Quan la noia va sortir de l'habitació va abraçar- se al seu pare i va plorar fins que no li van quedar llàgrimes. Després va pensar que des d’aquell moment s'eixugaria per sempre més la font de les seves llàgrimes. Havia de ser forta per totes les coses que li venien a sobre.
El matí del setze d'octubre d’aquell any el Marcos va ser intervingut per segon cop. Va trigar una mica en recuperar la consciència i quan ho va fer va veure aquella cara que ell tant estimava que li somreia.
- Ja ha passat tot, valent. Ja ha passat tot.
Ell va fer una lleugera ganyota amb els seus llavis com si volgués somriure. Ella va mirar les seves mans i va veure unes ungles de color morat i va sentir un altre cop la veueta... No la volia escoltar però també va veure que el color morat de les ungles del seu home parlaven per sí mateix... Aquells llavis secs, aquells ulls perduts que miraven al cel a través d'una petita finestra que hi havia a l’habitació.
- Amor meu estic bé- va dir ell sense atrevir- se a mirar- la-, ves- te’n a casa, has de donar- li el pit a la nostra filla. Estima- la, estima- la molt de part meva.
Veient com podia morir d'un moment a l’altre ella es va fer forta, va aixecar- se de la cadira, el va besar i li va dir...
- Me’n vaig però tornaré tant aviat com pugui.
- Jo estic bé. Demà és el casament de la teva germana, acompanya - la a l'església i no et preocupis per mi.
- Ella ho comprendrà si no hi vaig. Tant aviat arregli la nena tornaré.
Ell se la va mirar i li digué amb un fil de veu:
- Fes el que vulguis. No oblidis mai que t'estimo.
Quan la Maria va arribar a casa i li va donar el pit a la seva filla, se sentia obedient, va estimar- la i la va tornar al bressol.
Va estirar- se al llit una estona, no va plorar però pensava en aquelles ungles... Aquells llavis secs.
Al dia següent la casa es va vestir de festa, els convidats anaven arribant pel casament i la Maria es vestia per anar al sanatori.
-------------------------------------------------------------------------
Vint- i- dos anys més tard, quan faltaven vuit dies a la Pilarin per casar- se una veïna li va explicar:
- ... i cap a les deu del matí vaig abocar- me a la finestra i vaig veure un home que parlava amb la teva iaia i li deia: “el Marcos és mort”. La teva iaia li pregà que no digués res i que la teva tieta sortiria al cap en pocs minuts cap a l'església.
La Felipa va acompanyar la Maria i la pobra Josefina se li va acabar el dia del seu casament ben aviat: en quan va sortir de la cerimònia religiosa.
Al dia següent van enterrar el Marquet,( aquest era el nom que feien servir els gitanos per a anomenar- lo) . El senyor Ramon es va encarregar de tots els tràmits: no aniria des de Torrebonica al cementiri com se solia fer. Va fer passar el fèretre per casa on va rebre la benedicció del sacerdot tal com es feia anys enrere. En el balcó hi havia una nena d'onze mesos que duia mitjons i llacets negres fets amb les manetes: “Adéu papà”.
Baixant el carrer es van aturar a la porta de la mare del Marcos. Moments més tard van arribar a aquella parròquia on, feia vint- i- un mesos havien entrat la Maria i el Marcos per casar- se. Aquest cop va ser per acomiadar- se i lliurar l’ànima dolorida de l’home a Deu.
--------------------------------------------------------------------------------------
I jo, la que escric, em pregunto. ¿Va servir d'alguna cosa el patiment d’aquelles dues persones per arreglar algun prejudici i per apropar- se més els uns als altres? No, rotundament no, Aquesta història al llarg d'aquests cinquanta anys es repeteix igual: ni Capuletos ni Montescos volen baixar de burro... Però el que si us puc dir és que del patiment i de l'amor d'aquelles dues persones va néixer una filla buscada, una filla de l’amor que encara que no tingués un pare de carn i os el sentia. Ella es va sentir sempre estimada. La societat no va guanyar res però el món sí: una persona plena d'amor que veu que a la resta de la gent li queda molt per aprendre.
